Just abans de la seva ensorrada política, Venècia va viure un dels seus grans moments de producció artística, tant o més que els que havia viscut en els segles XV i XVI. La Venècia del XVIII, la Venècia del geni creatiu desbordant i alhora la Venècia que més i millor va saber convertir el seu art en mercaderia d'exportació, posa una llum especial a partir d'avui a la Pedrera. Una exposició –visitable fins al 27 de gener– amb 130 obres, entre pintures, escultures, gravats i dibuixos, copsa el pols d'aquella ciutat en decadència irrevocable i enllaça generacions de mestres de la creació artística, des de Tintoretto, Veronese i la família dels Bassano, passant per Tiepolo, Canaletto i Guardi, fins arribar en Canova, paradigma de la ruptura radical i del camí cap al neoclassicisme.
Que Venècia va ser un oasi de llibertat fins a la invasió napoleònica no és cap descobriment. Tot i així, el visitant de l'exposició Passió i negoci. L'art a la Venècia dels segles XVII i XVIII, que ha comissariat Xavier Barral, se sorprendrà quan les obres d'art li revelin que la dona va tenir un estatus privilegiat en la República de Venècia, tant en la vida quotidiana com en la vida artística. Una de les creadores més desitjades a les corts d'Europa va ser Rosalba Carriera, de qui a la Pedrera es mostra un autoretrat (un delicat pastel sobre paper). El visitant també contemplarà amb els ulls esbatanats tres dibuixos de Tiepolo, deliciosos, en què desborda una corrosiva crítica social a la ciutat: en un dels dibuixos hi apareix un putxinel·li defecant...
Els venecians del segle XVIII eren uns apassionats de l'art... I, també, uns apassionats del negoci de l'art. En un moment en què la ciutat dels canals començava a atreure els primers turistes, el món de l'art es va inventar uns records especials de la seva estada, les cèlebres veduta, vistes de Venècia. El mestre del gènere, mestre de tots els vedutistes, va ser un holandès, Van Wittel –italianitzat com Vanvitelli–, autor d'una obra que el Palauet Albèniz llueix: Vista de la plaça de San Marco cap al moll.
Un altre negoci que recull l'exposició és l'editorial. Els editors venecians van crear autèntics imperis editorials, produint llibres per a tot el món, imprimint llibres prohibits en altres ciutats, pensant en el públic culte i en el popular. Els mateixos artistes que pintaven feien els gravats. I d'aquí una de les grans aportacions d'aquest projecte organitzat i produït per la Fundació Caixa Catalunya, perquè mostra el conjunt de la producció artística, no només la pictòrica. «La jerarquia de gèneres i tècniques van saltar pels aires. El dibuix i el gravat van prendre un valor de primer nivell», subratlla el director de la Fundació Caixa Catalunya, Àlex Susanna. Els llibres, dibuixos i gravats que ha reunit la Pedrera s'exposen en una convivència sana, i no arraconats a la part final del recorregut, amb les pintures i escultures.
Àlex Susanna confessa que aquest ha estat un dels projectes expositius més complicats que s'han fet mai a la Pedrera: «Per estrany que sembli, l'escola veneciana ha estat poc difosa al nostre país.» Precedents? Pocs. Una exposició dedicada al Seicento al MNAC i una exposició de Canaletto al CCCB.
Aconseguir portar a Barcelona les 130 obres ha estat complicat. Moltes no havien sortit mai dels museus, arxius, biblioteques i col·leccions privades (en total, quaranta prestadors) que les custodien. Com a aportació remarcable, el procés de recerca liderat per Xavier Barral ha permès atribuir amb exactitud un quadre del Museu de Montserrat, que a més s'ha restaurat per a l'ocasió: la Sagrada família, d'Antonio Balestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada